Vídeo

‘Sabem on anem’

Cesk Freixas: ‘Volem el pa sencer i el país sencer’

cescfreixesCesk Freixas, cantant, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of Independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

—Per què i per a què vols la independència?

—Vull la independència perquè no puc entendre la democràcia sense el dret d’autodeterminació. Perquè és una qüestió d’estricte respecte col·lectiu. La vull per a emprendre un procés constituent que ens permeti de repensar un nou sistema de relacions socials, econòmiques i socials, per posar a debat la necessitat de governar-nos des d’un filtre polític que avantposi la solidaritat i la cooperació, i que siguin les persones que condicionin el funcionament de les estructures econòmiques i polítiques. Volem viure la nostra vida, no la que ells ens imposin.
—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—L’exemple de lluita comuna entesa en un context internacionalista: la nostra millor manera de lluitar per la independència dels pobles oprimits és, també, lluitar per la nostra independència. Per una altra banda, i com és lògic en un context de reconeixement internacional, les estructures creades ens permetran de mirar els estats que ens envolten d’igual a igual, eliminant el paternalisme que hem rebut i rebem com a ‘comunitat autònoma’, i donant-nos la possibilitat d’explicar-nos al món sense prejudicis ni autoodi. En el camp de la cultura, això és fonamental, perquè voldrà dir que, un cop superada la fase de resistència, per fi ens podrem dedicar a construir, sense por de l’atac sistemàtic a què estem pseudo-acostumats. Ara bé, parafrasejant l’Ovidi, que deia ‘volem el pa sencer’, hem de tenir en compte que també ‘voldrem el país sencer’, i que encara que institucionalment una part del país sigui independent, hi haurà moltes de les nostres comarques sota el domini d’uns altres estats, que continuaran qüestionant i reprimint la nostra més gran ferramenta de cohesió: la llengua i la cultura. Serà una bona oportunitat per a demostrar al món sencer que la nostra lluita és una lluita de fermesa i de dignitat, perquè ens caldrà i urgirà sentir com a nostre qualsevol atac que rebi la nostra llengua en qualsevol dels pobles i ciutats dels Països Catalans. Demostrarem que som un país de poetes que escriuen amb l’abecedari de la vida. Com deia Marià Villangómez, ‘voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig’.

Torra: “Ja no som a la pantalla del dret a decidir, som a la de decidir la independència”

quimtorra“El 27-S ha de ser arguments, debat, dades, futur: com podem gestionar millor i amb més recursos la sanitat, l’educació o les infraestructures de Catalunya? Continuant a Espanya o esdevenint un estat independent?”

El director del Born centre Cultural, Quim Torra, ha dit a un article que el caràcter plebiscitari del 27-S “no és negociable” i que si el 27-S els catalans no el convertim en un plebiscit, “res del que ha passat aquests darrers anys no haurà tingut sentit“.
Ja no som a la pantalla del dret a decidir –ha dit a l’article I fins al 27-S, què?–, som a la de decidir la independència. Falquem bé aquest punt. Tots aquests anys amunt i avall, les manifestacions i gigaenquestes, no s’hauran perdut si el 27-S votem en clau plebiscitària. I guanyem. I això només depèn del poble de Catalunya“.
L’autor de l’article ha sentenciat que quan Duran Lleida afirma que no ho són, de plebiscitàries, “el que senzillament estan dient és que el que no volen és la independència de Catalunya”, i ha alertat: “No caiguem en aquesta trampa. El 27-S ha de ser arguments, debat, dades, futur: com podem gestionar millor i amb més recursos la sanitat, l’educació o les infraestructures de Catalunya? Continuant a Espanya o esdevenint un estat independent?
En aquests mesos ens ho juguem tot” ha conclòs.

La batalla de Barcelona

barcelonaA les municipals no hi ha en joc el procés d’independència, però un mal resultat del conjunt de les forces sobiranistes no seria cap bona notícia.
La publicació d’una enquesta electoral ahir a La Vanguardia ha servit perquè les darreres hores creixés de to el debat sobre una hipotètica ‘batalla de Barcelona’. Batalla que aparentment enfronta Xavier Trias i Ada Colau, però que en totes les anàlisis es presenta, interessadament, com una batalla entre el sobiranisme i el que no ho és. Amb referència a això, és curiós d’observar l’entusiasme poc dissimulat d’alguns amb el fenomen ‘Barcelona en Comú’. No parle de l’entusiasme dels qui sincerament veuen aquest moviment com una alternativa, sinó de l’entusiasme dels qui, fins i tot des dels antípodes ideològics, el veuen com la darrera oportunitat de frenar el moviment per la independència.
Anem a pams. En primer lloc, parlem d’una enquesta. D’una enquesta que tracta d’una situació particularment volàtil i difícil d’endevinar. En segon lloc, Barcelona en Comú no és exactament Podem i la seua posició sobre la independència es mou en una ambigüitat ben calculada: al carrer no hi ha la percepció que siguen precisament un fre per al moviment sobiranista. I, en tercer lloc, a les municipals no hi ha en joc el procés d’independència.
Dit això, cal afegir que un mal resultat del conjunt de les forces sobiranistes no seria cap bona notícia. A les municipals no hi ha en joc el procés d’independència, però és obvi que tot serà més complicat si no hi ha la complicitat de les quatre diputacions i l’ajuntament de la capital. I ací és on rau la clau de l’enquesta d’ahir i sobretot de la interpretació que en feia el diari del grup Godó: animar la parròquia no sobiranista amb la perspectiva d’una derrota política del sobiranisme, la primera en molt anys, que faça més difícil el camí al 27-S.
Ara, la dada a retenir és aquesta: sumeu el resultat del sí-sí el 9-N a la ciutat de Barcelona i compareu-lo amb la suma dels resultats de CiU i ERC sempre. I constatareu que el sí-sí és clarament superior. És en aquest marge, en la reacció d’aquells votants que mai no han votat CiU ni ERC, però sí que han votat la independència, on hi haurà la clau d’això que alguns ja en diuen ‘la batalla de Barcelona’. Seran ells els qui, decidint si anteposen el procés o no, tindran la darrera paraula, en definitiva.

Ekáizer i l’Estat-PP

ekaizerLa intervenció del periodista Ernesto Ekáizer davant la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre el Frau i la Corrupció Política hauria de ser escoltada amb molta cura.

Gens sospitós de simpaties amb el sobiranisme, va denunciar de manera molt emfàtica l’actuació del que ell va anomenar “un grup criminal” format a La Moncloa per fer descarrilar el procés català.
Ekáizer, un dels analistes més ben documentats sobre informació econòmica, va ser demolidor contra la corrupció a Catalunya, definint la simbiosi entre classe política i poder econòmic catalans com “capitalisme d’amiguets”. Però, per desconsol dels diputats del PP, això no el va fer ser condescendent amb el Govern central. Segons ell, el ministre de l’Interior ha posat totes les clavegueres de l’Estat a treballar contra el procés.
Caldria agrair al sobiranisme català tot el que ha fet per la democràcia espanyola. Amb el seu clam per un referéndum sobre el futur de Catalunya, ha provocat una reacció furibunda per part de l’Estat que ha deixat al descobert totes les nafres d’aquest. Mai com ara, des de la mort de Franco, els interessos d’un Govern espanyol s’havien apoderat de tots els engranatges de l’Estat.
Llegeix tot l’article de Tribuna.cat : http://www.tribuna.cat/opinio//ekaizer-i-lestat-pp-19-02-2015.html

Martí Anglada:’ Si vostès ens porten el 50% dels vots més un, els farem cas. Això m’han dit a Europa’

martiangladaUs oferim la conferència ‘El Procés català vist des d’Europa’ del delegat de la Generalitat a França i Suïssa.

Aquesta setmana el delegat de la Generalitat a França i Suïssa, el senyor Martí Anglada (1949), va impartir la xerrada ‘El Procés català vist des d’Europa’, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana de Gràcia, a Barcelona. El senyor Anglada es va centrar en la posició de França i Alemanya, que no veu en cap cas hostils al procés català. Anglada, expert conferenciant, va afegir una emotiva reflexió final sobre l’actitud que s’ha de prendre de cara a les eleccions del proper 27-S. L’ANC va penjar el vídeo de la conferència sencera i avui VilaWeb us ofereix una transcripció escrita i editada de les paraules del senyor Anglada.  Noticies Vilaweb

Quim Arrufat: ‘A l’estat espanyol no és possible cap canvi democràtic sense un trencament’

quimarrufatEl diputat de la CUP Quim Arrufat respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of Independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.
—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

—En un pla més general, somnio un futur de pobles i persones lliures, que es relacionin lliurement en clau de federació i retornin a la humanitat la diversitat de veus i societats que la fan rica, per sobre del mapa quadriculat dels vells estats nació fets a cop de guerres i imposicions. Ampliant el ‘zoom’ als Països Catalans, penso que a l’estat espanyol no és possible cap canvi democràtic sense un trencament amb el vell estat central, segrestat eternament per una barreja, liquada per una historia tràgica, de militars, banquers, oligarques, Església i alts funcionaris. Vull la independència com a instrument polític per a lliurar el poder a la gent i refer un país, les seves institucions i normes bàsiques, sobre valors oposats als de l’estat espanyol: que és el poble qui mana, que l’objectiu comú ha de ser el benestar de la gent per sobre de l’interès particular i que totes dues coses exigeixen sobirania pròpia.

—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Tots els pobles del món tenen riquesa i coses positives per a aportar, si la integració internacional es fa des del respecte i en pla d’igualtat. Crec que, a més de la cultura –barreja de cultures en permanent mutació– i llengua pròpies, els Països Catalans poden aportar pacifisme, interculturalitat i valors de convivència en la diversitat al món. I, com tots els pobles de la Mediterrània, una concepció popular i associativa de l’espai comunitari. En un significat més polític, l’exemple català podria reforçar aquella idea de Gramsci que diu que enfront del pessimisme de la realitat hi ha l’optimisme de la voluntat. Col·lectiva, perseverant, que no claudica i sempre en clau constructiva.

 

Comandar el procés

Barcelona. EntrevistJaume Marfany
Vicepresident de l’Assemblea (ANC)

Des que es va celebrar la primera de les consultes sobre la independència, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, el projecte independentista no ha parat de créixer i de sumar-hi adeptes. No cal que fem un repàs de com ha respost la població catalana a totes les crides que s’han anat succeïnt durant aquests darrers anys. La gent, la força de la gent, ha quedat més que palesa una i altra vegada. Una gent que s’ha quedat afònica de tant cridar unitat i independència.

Després de la gran V de l’11 de setembre i, sobretot, de la gran demostració de força i convenciment del 9N, ningú no podia esperar un escenari com el que hem hagut de viure durant els dos darrers mesos de l’any. Un escenari de pobresa política que, malauradament, no sembla presentar de moment cap propòsit d’esmena.
Els milions de persones que ens hem mobilitzat durant els darrers anys i que som –que ningú ho oblidi– les que hem empès el procés fins al 9N, sentim a hores d’ara, una barreja de sentiments que passen sobretot per la perplexitat, la indignació o la decepció. Observem, atònits, el panorama polític de baix nivell que ens toca viure i com els partits polítics només tenen la mirada posada a guanyar les eleccions municipals.
Quan tothom esperava que aquesta partits, mitjançant les eleccions plebiscitàries, acabessin la feina començada i emprenguessin amb determinació el camí de la independència, assistim a un retorn inesperat a l’autonomisme en el món de la política. Això no fa més que evidenciar que, des de l’ANC, després del 9N, hem comès algun error que cal assumir.
Llegeix tot l’article de Tribuna.cat : http://www.tribuna.cat/opinio/societat-civil/comandar-el-proces-09-02-2015.html